Quan arriba el moment de deixar les nostres criatures amb algú altra.

Totes les persones necessitem establir vincles afectius amb qui tenim més proper. 👭    👬     👫 Els bebès els estableixen amb els seus cuidadors de confiança. Mare, pare, àvia, qualsevol que …

Origen: Quan arriba el moment de deixar les nostres criatures amb algú altra.

Quan arriba el moment de deixar les nostres criatures amb algú altra.

 

20170304_200722-1

Totes les persones necessitem establir vincles afectius amb qui tenim més proper.

👭    👬     👫

Els bebès els estableixen amb els seus cuidadors de confiança. Mare, pare, àvia, qualsevol que hi tingui cura i li cobreixi les necessitats bàsiques.

👧     👨    👵

Hem estat pendents d’ells/es tot el que ha calgut i/o fins i tot, més!! És normal, així ho requereix l’edat.

La qüestió és, que arriba un moment en el que aquesta criatura es va fent gran i s’ha acostumat a tantes atencions personalitzades, que es torna posessiu i recelós de nosaltres.

Aquesta posessió és natural i és la que ha d’anar esdevenint en un vincle d’amor i respecte mutu.💙💚💜💛💞

Els adults hem de deixar, que els infants, vagin adquirint autonomia i sentint interès per desprendres de les nostres ales protectores.

Depenent de la gestió que l’adult faci d’aquestes necessitats d’autonomia i lliberació, l’infant desenvoluparà un tipus d’aferrament o altre, que el marcarà i influenciarà la resta de la seva vida.

No començaré a donar-vos la “xapa” amb teories del psicoanàlisi, bla..bla..ho podeu trobar en altres pàgines, si ho voleu…

Només us recomano que feu servir la lògica, un cop més, i segur que ho veureu claríssim!!!😉

Tots els infants reaccionen de la mateixa manera davant la separació?

En absolut. Això dependrà de la seva edat, el seu propi tarannà i sobretot de l’actitut del seu adult cuidador ( mare, pare, àvia…)

  • Dels 0 als 6 mesos aprox.el més probable és que no plori quan el deixes amb algú altra. Bàsicament el que vol és tenir les necessitats bàsiques cobertes ( carinyo, menjar, bolquer net i dormir)
  • A partir d’aquesta edat i fins els 5 anys aprox.ja tenen més consciència i viuen més intensament els canvis que es produeixen al seu entorn.

 

Això, com sempre, és en termes generals. A partir d’aquí dependrà de l’actitut dels adults que han de viure aquest procés.

Què sentim els adults el primer cop que patim aquest procés??

El primer dia que deixem la nostra criatura, en mans d’algú altra, és normal que ens sentim fatal, com si l’abandonéssim. La sensació que tenim és que ningú podrà cuidar del nostra fill/a, ni igual, ni millor que nosaltres. Fins i tot, és possible, que se’ns escapi una llagrimeta.

😍😍😍😍😍😍😍😍😍😍

Hem de pensar i entendre que ningú, ningú podrà mai substituir-nos als ulls dels nostres fills/es. Per a elles, nosaltres sempre serem la millor mare, el millor pare…però és natural que NO pateixin quan estiguin amb altres.

😍😍😍😍😍😍😍😍😍😍

És per això, que ells no han de veure que dubtem i/o patim. Recordeu que tot els que sentim els hi transmetem als més petits.

Així doncs, la manera més adequada de dur a terme aquest moment de separació és sobretot amb molta tranquil.litat, amb un somriure a la cara i de manera ràpida.

Cal que arribat el moment, si l’infant ja camina, estigui a terra, NO en braços. Això és, símplement, perque amb tota probabilitat, s’enganxarà al coll de la seva persona de confiança amb tanta força que literalment li hauran d’arrancar dels braços. I aquest moment és agressiu, incòmode i innecessari.

Amb la criatura dempeus, ens posem a la seva alçada i amb un gran somriure a la cara, li fem un petó i una abraçada, ens acomiadem de manera ràpida i li acompanyem la ma per traspassar-la a l’altra persona o li fem una empenteta, per tal que entri a l’espai on ha d’estar-s’hi i MARXEM DE SEGUIDA.

Quan ja no ens vegi podem plorar, si ho necessitem, només faltaria!!! I deixar anar la respiració continguda que ens encongia el cor…😢😭😌Si estem molt angoixades podem trucar al centre o a la cangur, per preguntar com està el nostre infant. Ningú ens jutjarà per a això, perque saben que és natural.

Els infants fins els 7-8 anys aproximadament, no tenen consciència del temps que passa. Per a ells és el mateix una hora, que tres, que mitja. Ells/es només entenen de pautes i de rutines. Així que no cal dona’ls-hi masses explicacions. I els ajuda moltíssim si des del primer dia s’estan a la llar tot l’horari que hauràn d’acabar fent.

Als nens/es, en general, no els hi agraden els canvis. Per això, tot el que els hi podem estalviar, serà benvingut. Si una  criatura s’ha d’estar a jornada complerta a la llar d’infants, el millor és que ho faci des del principi. Ell/a es guiarà per allò que passa just abans que arribem a recollir-los per saber que ja és hora de marxar. Això els ajuda a relaxar-se. Rutines. Si s’acostuma a una rutina i de sobte li canviem, no ens ha d’estranyar que plori o estigui irritable durant uns dies. S’ha de tornar a adaptar a la nova situació. I ja us he dit, que als infants NO ELS HI AGRADEN ELS CANVIS.

Ja hem parlat de l’hora de deixar-lo, però…

 què passa a l’hora de recullir-lo??

De la mateixa manera que el comiat és tant important i ha de ser ràpid, la salutació hem de procurar que no sigui exagerada. No el recollim de cap zona de guerra, ni cap camp de concentració. Encara que, potser estigui plorant, no vol dir que ho hagi estat tota l’estona.

Hem de tenir confiança amb la persona a qui deixem la nostra criatura, és la base.

Cal tractar el moment de retrobada com allò més natural, sempre amb el gran somriure i donant per suposat que s’ho ha passat bé. Ens hem de posar a la seva alçada per a saludar-lo i marxar de la ma. Si està mooolt disgustat/da ho hem de parlar, però sense donar-li massa informació ni massa importància. Ha de saber que ens preocupem per ell/a, li hem de dir que allà s’ho passarà bé perque fan moltes activitats divertides i que nosaltres sempre tornarem a buscar-lo. I prou!! Conversa clara i curta i canvi de tema.

Sé que és difícil i que cadascú fem allò que podem, aquestes només són les meves recomanacions degut a tot el que he viscut a la meva feina. Espero que us siguin d’utilitat.😊

20170304_195753-1

 

 

 

Carnaval…carnaval….

20170221_082551

Ens trobem en plena setmana de carnaval a les escoles i estic emocionada i una mica estressada…😓no us mentiré. Però per a mi el carnestoltes és súper divertit i molt útil per a treballar aspectes com la vergonya, el treball en equip, la imaginació, la creativitat, etc…

Avui deixo de banda les meves habituals parrafades i us convido a gaudir d’un col.lage de fotos de nens i nenes i alguna mami😊gaudint del carnestoltes!!!

Ja sabem, que tots els infants no viuen amb la mateixa il.lusió , aquestes dates..però amb una mica d’alegria i motivació de ben segur que, qui més o qui menys, acaba contagiant-se de l’esperit carnavalesc!!!!

Com que no??Aaaarrggg…(per a totes les edats)

20170213_193941

 

 

La primera vegada que ens frustrem en la nostra vida és en el mateix moment de néixer.

Recordeu aquell calvari on has de passar per un túnel estret, tant estret, que el teu crani s’ha de desplaçar del centre cap a l’interior per a poder caber-hi?? I tot i així, alguns caps no hi passen…i vinga apretar per sortir!!!  I tot això, per a trobar-te, de sobte, al món exterior on fa fred, tot és eixut, ple de llum i de soroll, on et toquetegen i remenen amunt i avall?? Recordeu aquella mena d’aspirador que t’introdueixen al nas i a la boca, per treure’t els líquids que tobstrueixen i així puguis respirar per tu mateix?? I la famosa punxada al taló??

Ho recordeu, tot això??? 😨. Nooooo, és clar que no!!! 😧

Doncs aquest va ser el primer cop que ens vam sentir enfadats,  per haber d’abandonar el caliu de la mare; sorpresos, per la inmensitat de llum, soroll, temperatura… i desconcertats, per que no sabiem què ens està passant exactament.

😤😮😦😢😣

Aquesta barreja d’emocions són les que provoquen la nostra primera frustració.

Aquest moment és el pròleg d’una vida que haurem d’afrontar de la millor manera possible. I la vida és preciosa, però ningú ha dit que fos fàcil!!.

Com ja hem parlat en altres posts, ningú neixem ensenyats. Per això, resulta tant important, en aquesta etapa, la implicació dels adults que conformen l’entorn de cada infant, per a guiar-lo. Fent us de l’experiència en la vida i el sentit comú.

un nen/a mai pot “manar” més que un adult, símplement perque no té l’experiència necessària per a saber què li convé en cada ocasió.

Els adults no ens equivoquem mai???

Evidentment que els adults ens equivoquem, només faltaria, som humans…que li farem..😉però no oblideu mai que rectificar és de savis i demanar perdó ens honra i a més, serveix per donar exemple a les nostres criatures.

Al contrari del que moltes persones creuen, la frustració ajuda a créixer.

A més, és convenient que siguem els mateixos pares i mares els qui acostumem als nostres fill/es a entendre que la paraula “NO”, existeix. I que no sempre ha de tenir connotacions negatives.

He conegut nens i nenes als quals els seus adults mai els hi han negat res; que no volen caminar…doncs a braços, que no volen arròs…doncs patates, que no es volen treure la jaqueta….doncs a suar. I així podria posar infinitat d’exemples. Tot això, que poden semblar tonteries, va conformant el caràcter d’aquestes criatures i us puc ben assegurar que no serà gens possitiu per a la seva vida social.

Sabeu què els hi passa a aquests infants el dia que s’han de relacionar amb altres nens i nenes??🙎🙍

Doncs que volen actuar de la mateixa manera que ho fan a casa, ” manant “, no coneixen un altra concepte…i comencen els conflictes.

LA HISTORIA DE LA PEPETA I EN PEPET👦👧         🙌🙆        🙍🙇

En una ludoteca , prop d’aquí, hi ha una colla de nens i nenes gaudint, com molts divendres fan, amb les diverses activitats que allà s’hi ofereixen.

👯👷👿📚🎉🎈🎨🎭🎲🎸🎤

Entre els infants hi ha la Pepeta i en Pepet, de sis i vuit anys, amics des de que eren petits. Acostumen a passar molts moments junts, doncs els pares i mares són amigues, també.

Però aquestes dues famílies tenen diferents maneres d’entendre l’educació dels seus petits.👨👵   👴👩

Els pares de la Pepeta, s’han esforçat en fer-li entendre que no sempre es pot tenir tooot el q es vol, just quan es vol. Que cal ser pacient, respectuosa amb la resta de la gent que l’envolta, siguin grans o petits. Que si en algún moment té dubtes sobre com reaccionar davant d’alguna situació, ha de procurar posar-se a la pell de l’altra persona, i que mai no ha de fer allò que no vulgui que li facin a ella.

Els pares d’en Pepet, en canvi, consideren que no cal “matxacar” al seu fill amb aquestes idees. Que en Pepet és un ” esperit lliure” i ell ja sabrà com reaccionar en cada moment, per pur instint humà.

En un moment de la tarda en Pepet i la Pepeta veuen un joc, que els hi agrada molt, i van corrents a agafar-lo. Però un altra nen se’ls hi ha avançat i ja el té a les mans.🙆🙌

La Pepeta, se li acosta i li demana, i fins i tot fa el gest de prendre-li ( per sospesar la resposta de l’altra) i veient que no li vol deixar, accepta esperar a que l’altra nen acabi de jugar per a tornar a buscar-lo.👧

En Pepet, en canvi, li fa una estirada al joc i li arrenca de les mans a l’altra nen, que comença a plorar, però no es dóna per vençut i li proba de prendre. En Pepet, veient que està a punt de perdre allò que considera que li pertany, li dóna una empenta al nen i el llença a terra.🙍

Amb tant de rebombori, s’acosta una monitora de la ludo, a veure que passa i intenta fer entendre a en Pepet que el joc el tenia abans l’altra nen. Però això en Pepet ja no ho escolta, està acostumat a sortir-se sempre amb la seva i se sent desconcertat i enfadat. Comença a cridar i donar patades a tort i dret, sense sentit. Ja ha entrat en el cercle de la frustració incontrolada.😠😬😡😤

Té en Pepet algún problema d’agressivitat???

Aquesta és, probablement, la pregunta que es faran els pares d’en Pepet. Prestant tota l’atenció a aquesta actitut, en comptes d’adonar-se del motiu que la desencadenat.

Noooo, és clar que no té cap problema d’agressivitat. Símplement passa, que aquest nen no està acostumat a la frustració, a que li portin la contrària, a no aconseguir sempre tot allò que vol; i li fa més mal del que caldria. Més mal, que a qualsevol infant que en la seva vida qüotidiana ja ha conviscut amb el ” NO”, que ha après a gestionar-lo, a entendre’l i a trobar-li una utilitat.

No hem de tenir por de dir que NO, a allò que creiem, com a adults, que els nostres fills no necessiten, o no els hi volem donar, per la raó que cadascú tinguem.

I hem d’ensenyar als nostres fills/es, a tolerar la frustració, per tal que es puguin enfrontar de manera positiva a les situacions que se’ls presentaran a la vida.

20170213_194021

 

 

Ja tenim el bebè a casa, ara què? Continuació..

imageproxy-2

Com es comuniquen els bebès??

Doncs de la manera més desesperant i a l’hora més valiosa que tenen, el plor. 😭

Gràcies al plor, anirem coneixent al nostre bebè i les seves necessitats. La relació que tenim és tan íntima i intensa, que de seguida aprenem a diferenciar els tipus de plor, segons les seves exigències.

Què fem quan el bebè plora??

Degut a “l’enamorament” del qual he parlat en algún post anterior, la reacció més comuna quan sentim al nostre bebè plorar, és sortir corrent con si ens perseguís el dimoni a salvar-lo de la seva desesperació.

A veure, heu de tenir en compte que els bebès i nens/es són capaços de detectar l’estat d’ànim dels adults a través dels gestos, la respiració, la mirada, la veu..És a dir, a través del llenguatge corporal.

Per tant, si arribem al costat del bebè amb el cor a mil, la respiració accelerada i tremolor a braços i cames…

Què li estem transmetent??     Angoixa, se’ns dubte.

Normalment el plor del bebès comença suau i va augmentant de tò per a fer-se sentir.

Amb la nostra actitut, el bebè entén que plorar és aterrador, que fa por, però com no ho pot evitar ja que és la seva manera de comunicar-se, evidentment ho tornarà a fer , però aquest cop, és probable que no comenci amb tanta suavitat, si no que, directament sigui un plor desesperat.

Així que sobretot hem de mantenir la calma.

Escoltem…👂📣i si és un plor natural, anem acostant-nos sense córrer i parlant o cantant amb tranquil.litat, fins estar al seu costat i agafar-lo.

Apunt: Quan un bebè està malalt o té una dolència, el seu plor és més intens des del començament i no es calma al agafar-lo ni vol menjar, i sembla que no pararà mai. En aquests cas, hem de valorar si cal portar-lo al metge, o és per exemple, un còl.lic que podem resoldre a casa fent-li un massatge a la panxa i uns exercicis de cames per a que expulsi els gassos ( que acostuma a ser el més comú).

I ara què??

Quan agafem el nadó és possible que deixi de plorar al moment, això ens demostra que podem descartar una malaltia o dolència. (Escric en termes generals, de vegades hi ha excepcions, que ja s’han de valorar individualment).

Les tres necessitats bàsiques:

  1. Canvi de bolquer. El primer de tot que hem de comprobar és que el nadó no porta caca💩, que és el que més els hi molesta del món i a més pot encetar-li el culet i la vulva o testicles.
  2. Gana. Seguidament, mirarem a veure si té gana🍼. Més o menys ho sabrem depenent de la pressa anterior, els bebès mengen cada tres hores per norma general, però durant els primers mesos de vida, l’alimentació funciona bastant a demanda. Així que pot ser que faci dues hores que ha menjat i tingui gana. Ho veurem fàcilment apropant-li el pit o el biberó. També ho podem comprobar acostant-li el dit índex doblegat a la boca, si fa l’acte de succionar, té gana ( aquesta tècnica és la que fem servir a la llar d’infants habitualment). Normalment,  els nadons tenen els punys apretats amb força, quan tenen gana i els van relaxant a mida que es van atipant.
  3. Son😴. Per últim, si ha menjat i no porta caca, és probable que li vingui la son. Els bebès dormen gairebé tot el dia durant els primers mesos de vida i, poc a poc, van allargant les nits i escurçant les migdiades matutines. Als sis mesos, ja hauria de començar a separar les presses de llet de la nit, dormint més hores seguides i mantenint-se despert més hores durant el dia.

Si hem comprobat les tres necessitats bàsiques i continua queixant-se és possible que el que vulgui és estar una estona a braços, jugant, rebent mimos…Doncs ja sabeu, a donar-li atenció i amor, cadascú de la manera que més li agradi, per a això no hi ha manual😉.

I parlant dels “mimitos”….

Ja hem dit que als nadons se’ls ha d’estimar, abraçar, parlar, etc..També, que durant els primers mesos, totes les necessitats són a demanda, i que fins els sis mesos, aproximadament, no podem fer gaires actuacions educatives. Però atenció!!!! No confonguem això, amb el pensament que tooooootes absolutament tooootes les seves exigències, les hi hem de cubrir sense plantejar-nos si realment cal, o si és el moment.

Penseu que tots els nadons al néixer són “purs i innocents”, tot el que fan està destinat a cobrir les seves necessitats bàsiques. Però, atenció!! Ràpidament van aprenent de les nostres reaccions i van adoptant costums que després ens poden costar molt de corregir.

Aleshores sentim les comunes frases com:

“És que és súper exigent, no puc ni dutxar-me que ja m’està reclamant!!”

“No es consola amb ningú, només em vol a mi tota l’estona..”

“A la mínima que em perd de vista, es posa histèrica/a!!”

Cal fer servir, una vegada més, el sentit comú per actuar en  coherència  amb nosaltres mateixos.

Si volem que el nostre fill/a sigui una persona lliure, amb recursos, li hem d’ensenyar a buscar-los.

No li hem de  donar atenció només quan la reclami, ens hem d’avançar. Acostant-nos quan està tranquil al moisés o a la catifa de jocs i agafar-lo o interactuar amb el nadó, fent-li sentir el nostre amor. D’aquesta manera el fem associar l’atenció amb un moment agradable, de pau, desinteressada; I no pas, a una exigència forçada per un plor enèrgic.

L’hem de deixar al moisés, a la catifa de jocs, a la cadireta…lliure, per a que pugui interactuar amb sí mateix. Per a que es miri les pròpies mans, s’agafi els peus, intenti donar-se la volta i moure’s, per a que vagi reconeixent i explorant l’espai que l’envolta.

Quan hem de començar a intriduïr hàbits i normes??

A partir del sis mesos aproximadament, hem de començar a establir, poc a poc, uns límits i normes senzilles en principi, però clares, com per exemple; fer-li saber que els endolls no es poden tocar perquè són perillossos, que no es pega, mossega, etc.. Que hi ha objectes a casa o fora de casa, que no són per jugar i que s’han de respectar…

I començar a treballar els hàbits, per a que es vagi desenvolupant com a nen/a, i més tard, com a futura persona adulta que serà. Aquests hàbits seràn per exemple; anar modelant els horaris de son per a començar a allargar les hores de dormir a la nit i escurçant les diurnes, començar a introduïr aliments complementaris a la llet i posteriorment, sòlids. També han d’aprendre a col.laborar a l’hora de vestir-se i despullar-se i amb el canvi de bolquer.

La intel.ligència és, la capacitat que tenim els éssers vius, per adaptar-nos als canvis. Per tant, si no deixem que els nostres infants experimentin, per sí mateixos, el medi que els envolta i que ensopeguin i s’aixequin els cops que calgui, patint les seves pròpies vivències, no assoliran la capacitat d’adaptació tant necessaria per a la vida real.

Així crearem persones lliures; No donant’ls-hi tot mastegat i sobreprotegint-los.

1485592698660-904200218

 

 

Ja tenim el bebè a casa, ara què?? Primera part..

Dels 0 als 6 mesos aproximadament, poques actuacions educatives es poden fer. Podrem anar adaptant, poc a poc, les seves necessitats per a que s’ajustin a un horari que ens beneficii a tots. Però, per arribar a això, primer cal conèixer bé les seves necessitats i els seus costums.

De moment, la nostra funció principal és donar-li mooooolt d’amor i tenir-li les necessitats bàsiques cobertes.

Què necessita un bebè???😇

  • Menjar, dormir i canvi de bolquer.
  • Carícies, abraçades, intercanvi de mirades, sentir la teva veu, massatges, jocs, rialles…

En definitiva; sentir-se estimat i protegit.

Els bebès han de menjar quan tenen gana  ( normalment cada tres hores ) i dormir quan tenen son  ( no distingeixen el dia de la nit ). En aquests aspectes és on podeu i heu d’intervenir a partir dels tres mesos, més o menys, per anar adaptant el bebè a les rutines  diàries, que són tan importants per al seu desenvolupament integral.

A tot això li hem d’afegir que cada bebè és diferent depenent del seu caràcter.

El caràcter es neix o es fa????🌞🌙

Jo sempre havia afirmat rotundament que el caràcter es va formant a partir de les vivències, però quan vaig estudiar educació infantil, ens van explicar, que si bé és cert que la majoria del caràcter va marcat per les experiències de la vida, hi ha un percentatge petit, però real, d’innat.

D’aquí les típiques frases:

” El meu nen dorm con un sant varó…l’he de despertar per menjar.”

“Doncs la meva nena tot el dia que sembla que xerri, és una cotorra, pero a mi que no descansa…”

“La  meva plora per a qualsevol cosa com si li anés la vida, té una pulmons!!”

Encara que us costi de creure, en aquests moments ja ens podem fer una idea de com serà el nostre fill/a😀

L’instint matern que tooooot ho sap, mentida o veritat???

Totes hem sentit parlar d’aquest instint que diu… que les mares sabem tooot el que els hi passa als nostres bebès des del primer dia de la seva vida. Que així, per art de màgia, l’entenem!!!! I a més, diu que només l’entenem nosaltres eeeee…la resta del món no sap que li passa i ningú ens pot ajudar…

MENTIDA!!!!!!

T’acaba d’arribar als braços un ésser desconegut (tu també ho ets pero a ell), amb un caràcter emergent i que no parla!!!! És normal que no l’entenguis i fins i tot, que de vegades desesperis, que et sentis impotent i t’entrin tot de dubtes. Tranquil.la ens passa a totes.

Aquí és on entra el següent tema….😅

La depressió post-part, mite o realitat????

Científicament està comprobat que les dones patim una sèrie de canvis hormonals durant i després d’un embaràs, i que aquests sumats als canvis físics, no són els millors aliats per a l’etapa que se’ns presenta.

Els primers dies després d’haber parit, ens trobem con en un núvol.

Entre l’ experiència del part, que pot haber estat preciossa o traumàtica i l’adaptació a la nova vida amb el bebè, que tot ho trontolla, el nostre estat psicològic va una mica per lliure.

  • Una mica d’experiència personal:

Quan vaig tenir la meva filla, jo no era jo, estava despistadíssima. A l’hospital només volia dormir, no us estranyarà si penseu que vaig passar onze hores de contraccions, intentant tenir un part sense anestesia. Barreja de dolor, amor, incertesa…estrès mental i físic sens dubte. A la fí, veient que la nena no trencava la bossa i l’esgotament que portaba jo mateixa, vaig demanar que em posessin l’epidural. Pau….en aquell moment ja volia dormir..però aleshores i motivada, suposo, per l’oxitocina i el fet que ja m’havien trencat la bossa artificialment, la meva nena va voler néixer.

Reconec que em va semblar molt fácil, vaig seguir les indicacions de llevadores i ginecòloga i en tres empentes, va sortir.😊

Em vaig sentir molt feliç, però ja no era jo, ja estava dalt del núvol. Me la van enganxar al pit i ella va anar fent la seva feina, menjar i respirar.

Un cop a l’habitació van començar les visites i la nena cap aquí i cap allà… I jo feliç..però al núvol. Fins i tot em vaig oblidar de vestir-la!!! I més tard, la llevadora em va haber de donar el toque perque no li habia canviat el bolquer!!!! Com em podia estar passant això a mi??

Un cop a casa ja estaba una mica més centrada tot i que continuava despistada. Em deixava l’aixeta del bany oberta, la cullera de fusta dins l’olla bullint al foc, oblidava coses que m’habien dit feia un moment i no acabaria de posar exemples. Només tenia el cap per atendre el meu bebè.

És normal, aquell bebè era allò més valiós que posseïa en aquell moment i a més, depenia cent per cent de mi.

A tot aquest estat emocional i físic afegim-li el fet de no dormir més de tres hores seguides, sentir que els pits et reventaran amb la conseqüent mullena i canvis de llençols gairebé a diari. Degut a la inflamació, patir un dolor horrorós al comenzament de l’alletada i cotonets per aquí…cotonets per allà…També està el tema dels punts a la vagina, que si tens sort són tres o quatre, o els infinits punts d’una cesaria, que molesten, tiben, piquen i que collons!!! Fan mal òstia!!!

I tenim, les dones, com una tendència a voler fer veure que no passa res, que som súper mares!! Que podem amb tot i més. Però això no té perquè ser així i no ha de ser tabú parlar-ne obertament.

A mi em va ajudar molt el fet de sincerar-me amb cada persona que em preguntava, que no ho havessin fet😉

imageproxy

 

 

 

 

 

Per què escric sobre educació??

Fa 18 anys que em dedico al món de l’educació. Vaig començar amb 21anys treballant a un centre d’esplai de diari. Hi anava totes les tardes i feia tallers per a nens/es de diferents edats. Això ho compaginava amb menjadors escolars, és clar, si no no m’havés arribat el sou per passar el mes…😊M’encantava la meva feina, de fet sempre havia volgut dedicar-me a l’educació, però per circumstàncies de la vida, no m’havia dedicat als estudis.

Posteriorment em van oferir feina a una llar d’infants i aquí va ser on em vaig acabar de convèncer que l’educació infantil era i és la meva vocació.

I em vaig treure el títol de tècnica superior en educació infantil. A tot això jo ja portava 9anys d’experiència a les espatlles que em van anar molt bé per els exàmens😉i per a que em convalidessin les pràctiques.

Des d’aleshores m’he dedicat plenament a aquesta tasca creant, curs rere curs, un compromís constant amb els infants i les seves famílies.

Infants i famílies sempre van junts?Doncs sí, totes les actuacions que les famílies duguin a terme a casa, en vers a l’educació de la seva criatura, es veu reflectida en el comportament d’aquesta a la llar d’infants.

Amb els anys, he anat observant  tants canvis  en les creences familiars sobre com ha de ser l’educació dels més petits, que m’han inspirat a crear aquest blog, amb la intenció única de facilitar el camí a aquelles mares i pares que vulguin apuntar-se al carro se la coherència.

Tu tens fills??? Doncs quan els tinguis ja em diràs…

Aquesta frase me l’han dit incomptables vegades a  la porta de l’escola quan entregava els nens/es i havia de fer algun comentari sobre el seu comportament aquell dia o feia alguna suggerència per a que treballessin a casa algun hàbit en el que el nen tenia mancança…Als pares i mares, sobretot les mares, sap greu però és així..també som les que ens involucrem més en la criança, en general. No ens agrada que ens diguin que hi ha aspectes de l’educació dels fills/es que haurien de millorar, ens cau com una gerra d’aigua. Es evident que totes pensem que allò que estem fent és el millor per a la nostra criatura.

Així que quan vaig tenir la meva filla vaig decidir actuar amb la mateixa coherència que actuo a la llar d’infants. Fent servir els meus “trucs de màgia” , com em diuen algunes mares.

I la meva filla és una nena feliç!!!!

Voleu conèixer aquests “trucs”??

D’això i tot el que se’ns pugui acudir parlarem en aquest blog, sempre des del respecte a altres vessants educatives i sense cap intenció crítica si no ha de ser constructiva.

Comencem!!!!cropped-fb_img_1485363303267.jpg