20170504_150418.jpg

Des de que tinc ús de raó he volgut ser mare. Mira…serà això que li diuen “instint maternal”…

Aleshores, suposo que moguda per aquest instint, em vaig encaminar laboralment al món dels infants.

Era tan feliç…i ho sóc encara!!

😁😁😁😁😁😁😁😁😁😁😁😁😁

Però només tenia una mancança, poder fer-me càrrec de la meva pròpia criatura.

Als 33 anys, quan ja en portava 12 dedicada al món infantil, per fi es va fer realitat el meu somni.

La qüestió és que ningú m’habia avisat que seria tan dur de compaginar la feina amb la família!!!

Els primers mesos, no hi va haber cap problema. Em vaig incorporar a la feina amb molta il.lusió, perque la trobava a faltar, anyorava els meus nens, les seves rialles, les abraçades, en fi, la meva feina.

La meva filla era petitona i manejable, i anava amunt i avall amb ella, com si res… Però un dia va començar a treure el seu caràcter i ja era més dificultosa la tasca matutina de vestir-la, que caminés fins l’escola, que pugés les escales…

Ja sabia jo, que educar no és feina fàcil, però el que no sabia era el grau de caràcter fort que treuria la meva filla.

Jo sempre dic, que tenir caràcter els hi serà molt bò per quan siguin grans, però mentre creixen, per als pares, és complicat de gestionar.

😖😖😖😖😖

Així que us podeu figurar, rabequeries per aquí…rabequeries per allà…Que la nena volia escollir la seva pròpia roba amb un any de vida!!!!

I jo, és clar, que també tinc un gran caràcter, vaig treure totes les meves armes que em venen de deformació professional, que se li diu… i apaaaa!!!!

Els dos següents anys arribavem , cada dia, plorant a la llar d’infants. Sí, sí..les dues ploravem!!

😢😢😢😢😢😢😢😢😢😢😢😢😢

Així que vaig haber de començar a posar en pràctica les tècniques per emcaminar males conductes i establir uns bons hàbits. En definitiva, els “truquis” aquests, que diuen les mares, que tenim les “profes”.😎

Però com ja sabeu, els canvis no es produeixen mai a l’instant. Tota actuació requereix de temps, esforç i perseverància.

I mentrestant, allà estavem nosaltres, mare i filla, arribant cada dia juntes a l’escola, creuant-nos pels passadissos, compartint l’estona de pati i marxant juntes, cap a casa, a continuar desenvolupant els mateixos rols de tooot el dia.

😥😠😨😧😀😂

Molts pensareu, que ja us agradaria a vosaltres haber pogut estar, els primers anys de vida, amb la vostra criatura. Ja m’ho deien també la majoria de mares del cole. Però aquestes mares, deixaven els seus fills/es sota l’ala protectora de la meva persona i marxaven a desconnectar  (això ho expreso des del més profund respecte i admiració, que consti)

😍😍😍😍😍😍😍😍😍

Desconnectar dels fills, de la parella, de la casa…ens ajuda a trobar-ho a faltar, a tenir ganes de veure la nostra criatura, saber com li ha anat el dia, què ha fet a l’escola, què ha dinat… 

Jo no podia trobar-la a faltar, la tenia allà. Sabia tots els seus moviments al segon. Perquè a més, les companyes, amb un acte de bona fe indiscutible, s’encarregaven que així fos. 😘😘

I vaig començar a tenir dubtes…

Vaig dubtar de la meva capacitat per ser mare, vaig dubtar de la meva vocació professional, vaig dubtar fins i tot del meu propi estat mental!!!

I mentrestant, plorant i ideant mètodes, que poc a poc, van anar donant els seus fruïts..

Per sort, la vida passa, no s’atura i la nena va anar creixent, les tècniques van anar funcionant,  i va començar a anar a l’escola de grans. I jo vaig començar, a tenir il.lusió altra cop.

Il.lusió per veure-la créixer, il.lusió per anar-la a buscar i que m’expliqués el seu dia…i il.lusió per la meva feina.

I tot va tornar a la normalitat.

Fi💜

 

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s